Tàctica i Estratègia del Moviment Estudiantil


Deprecated: Non-static method GP_Locales::by_field() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/modules/sharedaddy/sharing-sources.php on line 694

Deprecated: Non-static method GP_Locales::instance() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/locales.php on line 1798

Per Nahuel Quimasó. El moviment estudiantil SEMPRE perd. Som pocs, dividits i dispersos. En el transcurs d’aquests tres anys que portem construint el moviment estudiantil ens hem convertit, operativament parlant, en un “pollastre sense cap”. I em sap greu, però no queda alternativa. En el moment d’escriure aquest article que pretén analitzar i llençar propostes entorn del moviment estudiantil, s’ha de perfilar el subjecte tal com és i parlant clar: no estem com per llençar cohets.
És necessari establir el marc, i amb aquest marc un punt d’inflexió que és la ressaca del moviment de Bolonya: l’any 2010-2011, amb el 15M a l’estiu com a punt central. I és precisament el curs 2011-12 que hem de marcar com a inici del cicle de lluita estudiantil en el qual ens trobem ara. No és que ens haguem lluït, però com a mínim hem viscut una certa continuïtat en les assemblees i coordinadores des d’aleshores.

Càrrega contra una manifestació anti Bolonya el 2009. Autor: Arxiu.

Malgrat que molts cops ens referim a Bolonya com a “els bons temps”, hem d’entendre que l’estratègia d’aquell cicle es correspon amb el baixíssim nivell de lluites que hi havia en aquell moment. Estem parlant (tret de la lluita dels dos dies) d’un desert polític per a l’esquerra radical. D’un moment en el qual totes nosaltres arrossegàvem dues dècades d’activitat de “resistència”, limitant-nos a sobreviure i assumint l’aïllament en el qual ens trobàvem, i no sense raó. El 2009, el conflicte nacional es trobava paralitzat des de la negativa de “l’Estatut”. El projecte europeïsta estava més oblidat que mai. Sense menysprear dos anys previs de creació de discurs i difusió a un nivell de profunditat al que nosaltres encara no hem arribat. Plantejar un cicle de lluites d’acció-reacció portat endavant per una capa d’activistes súper-convençudes mentre la repressió feia la feina de socialitzadora del conflicte; és fonamentalment el que es va fer.
Pel contrari, ara tenim les CUP al Parlament. La qüestió nacional que ha situat CiU entre el govern espanyol i les demandes del moviment de masses que ja ha començat a caminar cap a la ruptura amb l’estat central (tot per aconseguir una mica d’oxigen electoral i poder seguir essent l’avantguarda de les retallades). Suposant que CiU cel·lebri la consulta sense l’aprovació del govern de Rajoy; aquesta tan sols posa data límit per a, o bé una rotunda (i poc probable) victòria independendista i el consegüent procés de confrontació amb l’estat central, o bé (més probable) una premeditada mala interpretació del vot i la convocatòria plebiscitàries en cas de la qual sortirem al carrer per dir a CiU que el moviment independentista no és la panacea electoral ni està integrat per idiotes.
Però ens apropem a la confrontació al carrer, contra l’Estat central i pel dret a l’autodeterminació, o contra un govern autonòmic que vulgui posar fre a un dret a decidir que ja està cridat a superar la qüestió nacional i replantejar els fonaments d’uns Països Catalans realment lliures.
Desde 2010 hem passat tres vagues generals, sectors (certament força atomitzats) de la classe treballadora estan vivint l’aprenentatge de les victòries de les vagues indefinides d’escombriaires, mestres, informàtiques i un llarg etcètera de conflictes la radicalitat dels quals va en augment. La “troika” no és precisament la màxima expressió de l’Europa dels pobles. Grècia és referent de tots els revolucionaris europeus i el Quebec i Xile ens han mostrat a les estudiants que és possible vèncer.
És cert que des del 15M l’empenta dels moviments socials i les marees ha anat baixant i que en l’últim any l’esquerra s’ha organitzat més al voltant del municipalisme i l’acció parlamentària que no pas al voltant de l’acció directa als carrers.
Això pot ésser degut a que hem perdut pràcticament totes les batalles defensives (la Marea Groga no ha pogut aturar la LOMQE i la plataforma Juntes Podem presenta ara serioses limitacions en mostrar grans símptomes de sectarisme) o bé a que el sindicalisme combatiu que necessitem es troba en un període fetal.

Mobilització massiva de Marea groga del 2012 contra les retallades. Autores: J. GARCIA / R. FADRIQUE / S. LAINZ

Tot sembla indicar que en aquesta propera etapa la lluita es focalitzarà a les urnes, cosa que es podria interpretar com un inici de reagrupament per passar a l’ofensiva. Essent optimistes, podem entendre el creixement de les CUP, la construcció del Procés Constituent, el “Podemos” a les Europees de Pablo Iglesias, etcètera, com el naixement d’espais polítics d’aspecte propositiu amb un recolzament massiu. Que poden arribar a onejar demandes rupturistes que aglutinin grans sectors socials i propers a desestabilitzar.

El que volem reflectir amb aquestes comparatives és que ara la conjuntura és diferent. Existeix realment un malestar a canalitzar. Un anticapitalisme intuïtiu (o més aviat un reformisme radical) que s’està gestant i que dóna explicació a l’acceptació mediàtica que estan tenint personatges com Oliveres, Forcades,  Iglesias o David Fernández.

Tornant al moviment estudiantil. Què ha passat al llarg d’aquests tres últims anys? No tan sols hem oblidat la derrota del moviment anti Bolonya, sinó que en aquest procés s’han format tres promocions d’activistes arrossegades per la marea social. Activistes que van superar moltes de les contradiccions vinculades a la participació en les places del 15M (no violència, sectarisme cap a ideologies, sindicats, organitzacions, etc.) i que avui en dia tenen a l’esquena vàries vagues estudiantils. En el transcurs d’aquests tres anys s’ha format i ha crescut el nucli dur. Malgrat que el moviment estudiantil no ha crescut i ha viscut, de fet, de renta del 15M, sí que podem dir que l’esquerra radical ha crescut i s’ha rejovenit a les universitats. Les assemblees es troben en punt mort des de fa prop d’un any, però no passa el mateix amb sindicats i organitzacions. En l’àmbit antisistema, aquests dos darrers anys ens han ensenyat moltíssim sobre el que no s’ha de fer.

Les assemblees del 15M han contribuit ha crear una cap nova d’activistes.

 

 

 

 

 

 

No és inventar res el dir que el moviment estudiantil ha madurat. Tan sols cal comparar les dinàmiques sectàries que teníem l’any passat en aquestes dates a la PUDUP (causa més que probable de la fugida de PAS i PDI de la plataforma) amb el que s’està tractant ara mateix. Hem assumit que la PUDUP no pot ésser un segell per el qual barallar-se entre sindicats, hem vist que som dèbils orgànicament i estem fent passes en la direcció de millorar-ho. No és casual que els debats centrals del primer trimestre hagin girat al voltant de la “Trobada Catalana d’Estudiants” (TCE) i la vaga indefinida preparada amb un any d’antelació. Hem assumit la necessitat d’arribar a conscensos centrals i assumir plans de lluita a llarg termini. Encara cal definir-los i donar-los contingut en profunditat, però estem avançant.

Les lluites locals són un desastre, són l’excusa per poder fer agitació essent pocs i desorganitzats. Són els conflictes provocats per aconseguir alguna victòria. Són la desastrosa ocupació de rectorats, el ridícul tancament de bars. És ficar el cap sota l’ala, com estruços. L’any passat ho vam viure a la Universitat Autonòma, ho vam patir i vam perdre. És cert, són necessàries, però si són l’eix central del nostre discurs tan sols reflecteixen debilitat.
Fa cinc anys la matrícula valia la meitat, teníem unes condicions laborals mínimes i les relacions socials eren, entre moltes cometes, dignes. Som una generació enganyada… i pidolem la franja horària? No, HO VOLEM TOT.
Precisament per això, perquè som estudiants d’una generació enganyada. Estudiem els moviments estudiantils victoriosos de la història. El Quebec, el Maig del 68, les revoltes franceses de 2006 liderades per universitàries (contra la llei de la primera feina). En una societat en la qual un terç de les llars han creuat el llindar de la pobresa, parlar d’esmenes al claustre com a prioritat mostra que el nostre discurs i el nostre nivell de radicalitat va passos per darrere respecte d’altres sectors (les marees) i fa com si sentís ploure pel que fa a la precària situació de les classes populars, dins i fora de la universitat. En paràgrafs anteriors comentàvem que el context social és dinamita, aprofitem-ho.
El problema és que ara mateix la PUDUP és totalment inoperativa en l’estat actual, els seus integrants suren en un núvol de propostes, totes elles dispars i que abarquen plans de la lluita totalment diferents. Aquestes propostes (tot i ésser compatibles) es debaten només per sobre en assemblees de facultat que tenen poc costum d’assumir conscensos centrals i dur-los a terme. En la pràctica s’ha convertit, doncs, en un plataforma que serveix de poca cosa més que per a assegurar-nos que les universitats no fan vaga els dies que tot el sector educatiu es mobilitza. Símptoma inequívoc d’un greu problema de sectarisme (estètic i irracional) que pateix el moviment estudiantil, molt relacionat amb el rejoveniment (i infantilització) de la esquerra radical universitària de la qual parlàvem abans.
Com argumentàvem, el moviment estudiantil està patint un procés d’assimilació de tots aquests problemes, i semblaria que anem rumb a solucionar-los. La TCE va en la línia d’acabar amb els problemes de dispersió, dotant el moviment d’uns conscensos centrals mínim i provant d’unificar tot aquest “núvol” de propostes en un pla de lluites coherent amb els seus propis temps.
La proposta de lluita de la UB Raval planteja en termes una mica més concrets la necessitat de passar a l’ofensiva. Es tracta d’un pla de lluita a mig termini que té la intenció de socialitzar el conflicte universitari i des de les universitats incidir en una sopa de cultiu tan receptiva com pot ésser el debat electoral, moment en el qual nosaltres tendim a parar les universitats per agitar els carrers.
El punt clau és, de fet, marcar una data en la qual haurem de començar una mobilització sostinguda i treballar a l’uníson. Si a la TCE es consensua aquest pla de lluita, no tan sols sortirà això, sinó que haurà de pactar-se un calendari que marqui el ritme d’un procés de construcció capaç de replantejar la universitat des dels fonaments, amb la gratuïtat com a PUNT MÍNIM.
Ja va essent hora d’articular el moviment al voltant d’unes demandes que realment construeixin la universitat de les classes populars. Hem de deixar de provar d’aturar les retallades i dir: “ens heu retallat tant, que ara pararem la universitat per imposar el nostre propi model”. Un model que hem de construir des de baix. Demandes que han de vincular-se a partir d’un procés cap a una vaga indefinida.

Per trobar la manera de donar-li massivitat i contingut a la fita del 2015 ens queda un any sencer, i és fonamental utilitzar-lo per a dues coses. En primer lloc, un procés d’agitació, propaganda i debat públic que permeti perfilar els trets bàsics d’una universitat popular. En segon lloc, una escala ascendent de mobilització que ens permeti mesurar les forces del procés mentre avança i entrenar-nos per poder aturar la universitat durant mesos, si cal. Aquestes dues fases no s’exclouen ni s’han d’aplicar en moment separats, més aviat al contrari. L’elaboració de demandes a partir d’amplis espais de debat s’ha de relacionar amb un ritme de vagues cada cop més llargues i contundents que desemboqui en una indefinida l’any que ve.

Aquest és el pla ideal, entenent les nostres debilitats i essent conscients de tot allò que hem fet malament. Comencem a treballar de forma unitària per guanyar la lluita, ni contra els nostres propis companys ni contra el degà de torn. La batalla contra el sistema és per a una educació popular.

Nahuel Quimasó és membre d’Estudiants En Lluita i activista estudiantil a la UAB.

9 thoughts on “Tàctica i Estratègia del Moviment Estudiantil

  1. També em borrareu el comentari aquí si comento, amb respecte, dient que no estic del tot dacord amb el post? Quina forma de silenciar les veus discordants…

  2. Pero que dices colgao! Soy Nahuel, escritor del articulo y miembro de Estudiants Enlluita y no hemos borrado nada (si bien es verdad que hemos editado el articulo tras colgarlo y eso puede haber borrado el comentario… ) Yo que sé, pero no se borran tus comentarios intencionadamente, tenlo claro. Que es lo que no te gustaba del articulo?

  3. Molta palla i poc contingut.
    Títol que promet i text que decepciona.
    No he llegit cap tàctica ni cap estratègia del moviment estudiantil, només la de la vaga indefinida per aconseguir el punt mínim de gratuitat i que serà interessant aquesta trobada del TCE, però no toques cap tema de fons, ni fas cap reflexió profunda sobre res del que dius; ¿Com arribar a una vaga indefinida?, ¿És factible actualment?, ¿Quins motius la justificarien i amb quins arguments convenceriem la comunitat universitaria?, ¿Garanties d’èxit per aconseguir els objectius? ¿Hi han altres maneres de lluitar per aconseguir una universitat popular (gratuita i que fomenti l’esperit crític)? etc etc etc….

    Estic d’acord en algunes coses (sobretot el comentari sobre l’ocupació del Rectorat a la UAB en el et donc tota la raó, va ser un desastre i un joc infantil), però per norma general em trobo amb molts prejudicis i tòpics que no m’aporten res… Sembla que inconscientment reproduïm allò tan fastigós que hem après dels putos llibres i manuals que ens fan estudiar a les respectives carreres (almenys les de lletres); prometen molt amb el títol i la portada però després resulten ser una basofia i molta palla…

    Salut i espero que no et prenguis la crítica malament! ;)

    • Al comentario de arriba (el de la paja y el contenido estratégico): Las propuestas estratégicas de este artículo son claras.
      1-La TCE como espacio central del movimiento estudiantil, y que de esta salgan las demandas entorno a los 5 ejes de debate que se están teniendo (yo personalmente priorizaria LOMCE y EU2015). Un poco linea en la que van a ir estas demandas ya se intuye en los propios documentos previso, pero lo importante ES QUE EL MOVIMIENTO LES DE FORMA CONCRETA, LAS TRABAJE Y LAS HAGA SUYAS, de forma que puedan tener un apoyo masivo ( un apoyo masivo se consigue en un proceso masivo de participación y debate en torno a esas demandas, y esto liga con el siguiente punto)
      2-Un proceso de un año de creación de discurso y aumento de la movilización; la propuesta de mánis mensuales de Física UB puede ser la parte “de calle” del proceso, pero siguen faltando debates públicos en la facultades… a partir de el eco mediático de la TCE y de la cuenta atrás para 2015…
      Esto es una propuesta estratégica que tiene en cuenta las diferentes sensibilidades del movimiento y marca unas lineas GENERALES. El resto es táctica y,sinceramente, yo no entiendo una propuesta estratégica como un documento con fechas cerradas y tempos superconcretos que se tienen que aprobar en assemblea y votar en el espacio central de turno.
      Y sobre que no profundizo, tienes razón, tenia un límite de carácteres que ya he doblado y me quedo corto. Viendo que eres de la UAB, kedamos pa comer o algo y lo discutimos (no hace falta comentar desde el anonimato XD), para nada me tomo a mal que alguien se moleste en responder a mi parrafada ;-)
      http://trobadadestudiants.wordpress.com/
      Saludos, Nahuel

  4. Ei company si no veus cap proposta tactica i estrategica es perque no vols en els ultims 6 paragrafs queda ben clara l’estrategia.

    La lluita de masses a partir de la mobilitzacio d’aquestes. Que la TCE siguin unes jornades estrategiques decisories des d’on arrenca un pla de lluites sostingut en el temps i decidit des de baix.

  5. Solo diré que se nos llena la boca a muchxs participantes de las asambleas de facultades con ejemplos como las victorias de lxs estudiantes de Chile,Québec, México, etc. y no nos paramos a analizar como se consiguieron esas victorias…uniendo el movimiento estudiantil con el movimiento obrero. Qué pasó en el Mayo del 68? Exactamente lo mismo, UNIDAD OBRERO-ESTUDIANTIL. He dejado de ir a la asamblea de mi facultad porque he visto que se llenan la boca con este tema, predicando a los cuatro vientos que solo así podrá conseguirse una victoria, y sin embargo no he visto a nadie de esa asamblea mover el culo para acercarse a una lucha que pasará a la historia como un referente de la lucha de la clase obrera…solo diré que llevan más de 100 días de huelga indefinida en Barcelona (hablo de panrico por si hay alguien despistado) y no hay un gran movimiento estudiantil que vaya a dar soporte a la huelga. Cuando me he acercado de manera individual a los piquetes de la fábrica he visto a un grupo muy reducido de estudiantes, y hablando con ellxs, me han contado todos los problemas que tienen a la hora de conseguir movilizar a más estudiantes. Soy de diagonal, y es frustrante ver como el movimiento estudiantil está dejando pasar una oportunidad como esta para crear verdaderos lazos de unión.obrero estudiantil que nos permitan hacer daño a este sistema. O es que acaso pensamos que con la huelga indefinida planteada para el año que viene, con la fuerza del estudiantado, única y exclusivamente, conseguiremos nuestro objetivo? NO! conseguiremos quemarnos, desgastarnos en una lucha estéril, volveremos a sentir la derrota, volveremos a perder a toda una generación de militantes del movimiento estudiantil que verán como chocan una y otra vez contra un mismo muro sin poder superarlo….Eso es lo que pasará compañeros y compañeras si no conseguimos una verdadera unidad de las luchas que nos conforme como un bloque potente, un bloque que una a todos los sectores de la enseñanza, a todos los sectores de la sociedad y a todxs lxs trabajadorxs y no podemos dejar pasar una oportunidad como está para mostrar nuestra solidaridad, poner nuestro cuerpo, nuestra fuerza y nuestra creatividad al servicio de un grupo de hombres y mujeres que están luchando de fieramente, día tras día.

    Sin más, si alguien está interesadx en formar un grupo que apoye y se solidarice con las luchas obreras, que deje un comentario con su mail, o paso mi mail.

    Salud!

    • Estudiants Enlluita ha estado participando en el comité de solidaridad con panrico que se hace en BCN, hemos estado en los piquetes y intentado visibilizar su lucha en la UAB con Cafetas solidarias (organizadas junto con SEPC y libertarios). Sencillamente no entiendo el comentario.
      Desde navidad que el comité de apoyo está un poco muerto (si no estoy mal informado, que no soy yo el que va) y obviamente se podria hacer mas, pero la izquierda en las unis tampoco es que seamos “las masas”…
      Si quieres que te informemos sobre cuando es la próxima reunión de apoyo danos tu mail o la colgaré aquí mismo cuando lo sepa.
      UN SALUDO! Nahuel

    • Los de tu asamblea hablan mucho y no hacen nada? Pues mira que tu…

      En Diagonal se han hecho cosas en solidaridad con la huelga de Panrico. Si realmente quisieras trabajar en esa dirección podrías, pues hay gente trabajándolo desde diagonal y desde PUDUP. Si en tu asamblea a la gente no le parece una prioridad puedes meterte en el comité de apoyo de la coordinadora diagonal y trabajar igualmente, y si tan claro lo tienes hasta podrías intentar convencer a la gente de tu asamblea y la gente de diagonal. Pq pretender montar un grupo que apoye y se solidarice con las luchas obreras en los comentarios de este artículo parece una broma, eso si que es no entender como funcionan las cosas.

      Aparte, está muy bien todo el rollo de convergencia del movimiento obrero y el estudiantil, pero no es tan fácil como lo pinta alguna gente. Como vamos a hacer que los estudiantes vayan a hacer piquetes en Panrico si apenas los hacen en las facultades?

      Por último, no dejes de ir a tu asamblea.

  6. Me parece un debate realmente interesante y totalmente necesario, que no se tiene que tener por Internet. Respecto a lo de que te parezca una broma lo de intentar montar un grupo por un comentario en un blog, quizá lo has entendido mal, porque el grupo ya está hecho, simplemente dejaba abierta la posibilidad de si alguien se metía a leer este artículo y estuviera en las mismas que yo, pudiésemos apañar algo, en el ámbito de Diagonal para como tú dices intentar “convencer” a la gente de mi asamblea y a la gente de Diagonal, como si fuese algo tan fácil. Por otra parte, quería hacerte una pregunta Nahuel, Estudiant en Lluita participa del Comité de Solidaridad con Panrico Barcelona? Es decir, el que se hace en el Raval, o es que hay más ahora mismo en Barcelona? Porque yo solo conocía Raval y Sants, y si hay más creo que es un error que no haya una coordinación entre todos lo que haya. Respecto a la implicación de la PUDUP…no quiero generar otro debate, pero tres cuartas partes de lo mismo, no tenía ni idea que la PUDUP estuviese haciendo algo por Panrcio, se que el facebook de la PUDUP cuelga cosas de vez en cuando (cosa que me parece maravillosa) y se también que gracias a que una persona frecuente de la PUDUP vino a una reunión y se motivó con el tema, la asamblea de filología creó el cartel del boikot, pero no sabía nada más, así que si está haciendo otras actividades, creo que deberían haber una coordinación efectiva, por el simple hecho de que así tendremos más fuerza. Es cierto que desde navidades el comité ha estado un poco paralizado (aunque se han seguido realizando acciones) pero también porque, por lo que tengo leído, la huelga en esas fechas tomó otros tiempos. Sin embargo toda esta semana están haciendo piquetes y este viernes hay una gran manifestación y se está preparando como Comité una gran grupo, al que os animo que vayamos todxs juntxs. Sin más, espero que alguien pueda resolver mis dudas.

    Salud, Albert.

    Pd: obviamente es difícil hacer efectiva la unidad-obrera estudiantil, y más lo es cuando se tira la toalla a la primera (no lo digo porque lo no conozco, si no por las experiencias pasadas y presentes en las diferentes asambleas estudiantiles)

Deixa un comentari