Punk, rock ‘n’ roll i feminisme a l’escenari


Deprecated: Non-static method GP_Locales::by_field() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/modules/sharedaddy/sharing-sources.php on line 694

Deprecated: Non-static method GP_Locales::instance() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/locales.php on line 1798

Justin Hamilton i Nahuel Quimasó entrevisten a Elena Idoate, documentalista i membre del seminari Taifa, que en aquest documental analitza la música alternativa. Els circuits musicals alternatius, aixi com els seus gèneres musicals, presenten potencialitats per a la lluita de genere però com explica Idoate no estan exempts de contradiccions, actituds sexistes i masclistes. A això cal sumar la invisibilització dels grups musicals formats per dones.

Born To Hate2

Un exemple de grup punk-hardcore reivindicatiu és el grup Born to Hate.

-Què t’ha motivat a dirigir el documental “Toma el escenario”?

Jo toco a grups de música i fa un temps, quan estàvem organitzant un concert de grups de noies, van sorgir diverses maneres d’enfocar la música des d’uns perspectiva feminista. Llavors em van entrar ganes de plantejar un altre cop moltes qüestions de gènere en la música, que havia treballat fa molts anys en un fanzine.

A mi m’agrada la música, escoltar-la, tocar i involucrar-me. I et trobes que hi ha sexisme en aquest entorn, i que costa molt que això es tingui en compte. No hi ha dones als grups de música, i moltes vegades estan en determinades funcions i en determinats rols. Hi ha masclisme quotidià i invisible. I en la música més canyera, les actituds que hi ha sovint no ens deixen a les dones estar còmodes. Estem en un entorn cultural autogestionat i amb missatges transgressors, però que no representa a les dones i a vegades ens és hostil.

Em va semblar interessant fer quelcom diferent a un fanzine o a un mitjà de difusió escrit. I em va semblar que el format audiovisual era molt potent per a comunicar en un àmbit d’expressió musical. Especialment com a eina de visibilització de noies fent música i parlant de música. I també crec que amb internet els vídeos arriben a molta gent.

- Per què has decidit no posar narrador al documental ni explicitar les preguntes que es fan als grups?

Suposo que ha estat així perquè volia fugir del format dels fanzines, d’entrevistes amb pregunta i resposta o articles d’opinió i reportatges on la informació es dóna ordenada, estructurada i elaborada. Volia experimentar amb altres maneres de narrar per a fer una història amb pauses i moments amb més densitat i discurs, conclusions i contradiccions,…

Al principi, em vaig preparar una entrevista estructurada i enfocada a treure certs temes. Però al final tenia un munt d’informació difícil d’ordenar. Coses que havia preguntat no han acabat d’encaixar, o temes que no volia tocar gaire acaben tenint molta importància. Opinions oposades o molts matissos diferents. Al final és una narració amb moltes narracions. I és molt complicat ordenar-ho i presentar-ho d’una manera atractiva. I m’ha calgut llibertat per a fer-ho, i la veu en off i els enunciats de preguntes limiten molt.

- Creus que hi ha una contradicció entre l’apartat “patriarcat” on el tracta com a majoritàriament superat dins la música alternativa i l’apartat “etiqueta” on s’assumeix cert grau de discriminació positiva i negativa?

Hi ha moltes  contradiccions! He volgut reflectir les opinions que diuen que a la música alternativa, el patriarcat està superat. Perquè aquesta opinió existeix. Però de seguida he desenvolupat altres temes que es basen en que sí que hi ha un patriarcat i que costa molt trencar-lo. I que no és fàcil de distingir-lo, ni de tenir un enfocament feminista en profunditat i efectiu. En el vídeo surten prou exemples que donen a entendre que s’estan passant per alt moltes actituds patriarcals, o que són més subtils. I que no hi ha prou consciència.

- Què en penses sobre la discriminació positiva en la música alternativa?

En primer lloc, crec que fem servir el terme ‘discriminació positiva’ quan potser aquesta no és la paraula.

Les ties a la música es troben amb moltes actituds patriarcals, involuntàries, de sobreprotecció i paternalisme. No se les considera igual de capacitades. Molts tios volen fer de mestres, donar-los la seva opinió d’expert, de protectors,… I les ties no necessiten res d’això!

El feminisme no està prou ben treballat, i molts nois creuen que es redueix a aplaudir grups de noies perquè són noies. I és molt ‘exòtic’, perquè no hi ha gaires, i se les classifica en una mena d’etiqueta.

D’altra banda, hi ha un conjunt de pràctiques de reivindicació feminista a la música, de reflexions i d’estratègies, que sovint utilitzen la visibilització de les dones a la música com a instrument per a encoratjar a altres dones i incidir en ambients molt masculinitzats. Triar grups amb noies i accentuar aquest fet és quelcom transformador.

Al final, penso que el fet de subratllar i escollir-les com  a dones, depèn de les intencions i les circumstàncies. Com que continuen sent minoria, i tenint molts obstacles, hi ha motius, i quan es fan concerts i altres activitats amb ties, es genera un clima molt bonic que, d’alguna manera, deixa empremta.

- Durant el minut 14 el grup Llum Roja afirma que els consensos i els diàlegs són majors en els grups no mixtos que en els grups mixtos. Creus que és quelcom generalitzat dins la música alternativa?

Depèn de quin paper tinguin les dones en la música. El patriarcat musical ubica a les dones en llocs més secundaris. I les manté al marge de posicions més importants, com la composició o la presa de decisions o la difusió. Als espais alternatius moltes vegades existeixen relacions de poder per qüestions de gènere inconscients i invisibles. Les ties no participen i no opinen tant, i els nois ni tan sols compten amb elles. Passa a les bandes i a fora. Hi ha una divisió de rols i de funcions, en general les noies no organitzen, no composen, no fan feines tècniques, no  editen ni distribueixen ni toquen instruments. Fan feina de suport, i s’encarreguen del menjar i la barra. En els grups o col·lectius només de noies o on hi ha una presència més alta de noies, es trenca amb totes aquetes coses. I per la forma en que estem acostumades a relacionar-nos, tendim a donar-li importància a que tothom es trobi a gust i a les qüestions personals per sobre de les del grup, a les emocions,… en un grup o un col·lectiu, es comparteix un projecte, i moltes emocions, i les ties ho fan servir com a eina d’empoderament, perquè ens costa més tenir seguretat en nosaltres mateixes, i de suport mutu.

- Al minut 17 es posa un exemple de dona punk a qual li costa relacionar-se amb la dona clàssica. Com entens aquesta relació?

La música més agressiva, com el rock, el rap i el punk, està molt masculinitzada. I altres aspectes de la vida també hi ha rols de gènere molt marcats. Sens dubte les ties que entren al rock és perquè hi troben una manera de fer les coses que les satisfà més que aquelles que la societat inculca les dones. No se senten identificades amb la noia clàssica, que ha de ser delicada i preocupar-se per agradar als demés. Quan no encaixen en aquests patrons patriarcals, i troben espais on poden fer coses més satisfactòries, acaben per tenir costums, opinions i maneres de fer molt diferents de la majoria de noies més influenciades pels rols patriarcals.

És curiós que, alhora que aquestes noies se senten molt allunyades dels ros de gènere imperants i s’han ajuntat sempre amb més nois, després quan coneixen noies amb les quals tenen afinitat, acaben tenint uns vincles molt especials i compartint projectes.

- Creus que l’estètica de la música alternativa cossifica a la dona?

La imatge sempre cossifica. L’estètica acaba sent el més important. I quan es tracta d’una dona, encara més. A les noies se les valora per si s’adapten als cànons de bellesa. I en la música alternativa també, a la seva manera. La imatge potser és diferent, més provocativa.

Per a les dones és més fàcil ser protagonistes si cuiden la imatge, facilita que la gent posi atenció  a la banda. I en això té molt a veure la sexualitat que exposen. A la vegada, les dones als escenaris utilitzen la imatge per a perdre la por, com una màscara, i per a provocar i empoderar-se. Hi ha un cantó positiu en la seva imatge.

- Creus que la lluita feminista en la música alternativa està desconnectada de la resta de lluites del carrer?

El feminisme a la música està prenent molta força. Potser no hi ha una intenció feminista conscientment, però estan sortint moltes iniciatives per a reivindicar la dona a la música: documentals, monogràfics a revistes i fanzines, articles a la premsa, webs, discos recopilatoris, festivals, concerts, jornades, treballs acadèmics,… Fins i tot aquest any hi ha una agenda de la dona dedicada a les dones músics. Alguns d’aquests projectes els fan dones que estan actives al moviment feminista.

Jo crec que hi ha molts fronts oberts, moltíssimes lluites, i potser els temes culturals no ens semblen prioritaris. Però ho són. La música està molt involucrada amb les lluites, és un espai d’expressió i de relació molt present als moviments socials.

Si tenim en compte que la música es reduïda a una cosa secundària, i que el feminisme també molts cops no es té en compte suficientment, doncs ens sembla que la lluita feminista és una cosa aïllada i poc significativa. Però el feminisme a la música té molt en comú amb el feminisme en general, i amb els que passa als moviments socials i altres àmbits socials.

- Creus que la música alternativa està en un moment trencador?

Jo crec que estem en un moment en què la música alternativa hauria de tenir més força que la que té. Haurien d’haver més bandes que triïn la música com una eina de reivindicació i que no aspirin a funcionar com si fos un negoci sinó com a participació en una comunitat. Fa falta més gent, amb més consciència del que passa al món. Falta barrejar-nos més i tenir més diversitat i involucrar a gent. Falta escena local, a cada poble i cada barri. En resum, crec que estem en el moment idoni per a que hi hagi una reinvenció i un boom de la música alternativa. Tenim moltes coses a dir. Però això no està passant.

Justin Hamilton i Nahuel Quimasó són membres d’Estudiants En Lluita UAB.

Deixa un comentari