PARLEM DE FEMINISME (II)


Deprecated: Non-static method GP_Locales::by_field() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/modules/sharedaddy/sharing-sources.php on line 694

Deprecated: Non-static method GP_Locales::instance() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/locales.php on line 1798

Ana va començar a militar activament en la CNT a partir del 19 de Juliol de 1936. L’aixecament militar recolzat per l’alta burgesia i l’Església, va suposar una oportunitat per a la classe obrera organitzada per fer un canvi revolucionari en la societat i en l’economia. El poder en Barcelona ja no estava en mans de la Generalitat ni de la República espanyola, estava en mans del poble. Gràcies a aquest context revolucionari, les dones es van poder incorporar a la vida laboral, social i política;  àmbits que fins al moment havien estat exclusivament masculins.

imagen portada articulo

Ana es va apuntar a la milícia per anar a combatre al front juntament amb els seus companys llibertaris. Quan disparava i matava feixistes, no només estava lluitant per la revolució social, sinó que també estava trencant amb el paper de dona que li havien imposat, demostrava que ella era igual de vàlida que un home per lluitar en la guerra i posava en evidència la importància que té la lluita conjunta d’homes i dones. No obstant, la majoria de les milicianes es van haver de limitar a fer el dinar, a netejar la roba o a cuidar dels ferits i malalts. Es van començar a estendre idees de desprestigi cap a les dones: deien que eren unes inexpertes en el maneig de les armes i que eren les propagadores de malalties sexuals perquè havien anat allà a prostituir-se. Un temps després de que el president del govern Largo Caballero anunciés “Hombres al frente, mujeres a la retaguardia”, Ana va haver de marxar a la rereguarda a treballar en un taller petit que ara estava col·lectivitzat.

Quan es va afiliar a una de les agrupacions de Mujeres Libres, sense saber-ho, s’estava convertint en una pionera del feminisme de classe. Amb reivindicacions com el dret a l’avortament, creació de guarderies i menjadors socials, amb el rebuig al model familiar i el matrimoni, amb la defensa de la llibertat sexual o el repartiment equitatiu de les feines domèstiques, les més de 20.000 dones afiliades a Mujeres Libres estaven incorporant la qüestió de gènere a la revolució social.

Mai van ser reconegudes com una rama més dins del moviment llibertari ja que es pensava que una agrupació exclusivament femenina dividia l’anarquisme i que la qüestió de gènere es tractava suficientment des dels espais existents (CNT, Joventuts Llibertàries i FAI). Però no es tractava de definir-se contrari a qualsevol opressió o jerarquia quan al mateix temps s’infravaloraven les opinions i capacitats de la dona o es considerava que la qüestió de l’emancipació femenina era una cosa secundària en la revolució. Es tractava de trobar un espai on poder formar-se i poder fer-se fortes per deixar d’estar relegades pels homes tant en els altres espais polítics com en la vida privada.

No va ser fàcil, no tothom entenia que la dona no només estava oprimida com a obrera (de la mateixa manera que els homes) sinó que també estava oprimida com a dona.

 

El fet de que Ana prengués un paper actiu en la lluita antifeixista disparant i fent barricades juntament amb els seus companys, clarament era una victòria. Però com que aquesta no va anar acompanyada d’una victòria ideològica, la opressió d’Ana com a dona va continuar: La lluita de classes no va ser suficient perquè Ana s’alliberés de la seua opressió.

El paternalisme, la falta de confiança en les dones, la superioritat masculina, els estereotips, els privilegis dels homes, les actituds masclistes… estaven presents tant en el front com en la rereguarda durant l’etapa revolucionària. Això no va significar en cap moment que la lluita hagués de ser contra els homes. Al contrari, Mujeres Libres sabia que la lluita conjunta d’homes i dones no beneficiava en absolut al capitalisme ja que aquest ha necessitat ara i sempre dividir a la classe treballadora (amb homofòbia, racisme, masclisme…) per mantenir-se intacte. Per això, des de Mujeres Libres s’insistia en que la lluita de la dona obrera no acabava amb la desaparició del capitalisme, sinó quan s’hagués suprimit la ideologia que perpetuava la subordinació de la dona.

Parlar de Mujeres Libres perquè són un referent, però entenent que la situació d’aleshores no és la que tenim actualment…

El bombardeig continuat de les idees de la classe dominant ens ha conduit a interioritzar i normalitzar una sèrie de rols i de comportaments que sovint ni tan sols ens qüestionem. La lluita ideològica passa per qüestionar-nos allò en el que sempre hem cregut, implica qüestionar-nos què fem, com parlem, com estimem, com ens relacionem amb la resta de la gent, com ens sentim fent el que fem. Teoria i pràctica han d’anar de la mà o no serveix de res. Les actituds no només es canvien amb idees, amb llibres o amb teories polítiques; les actituds també es canvien amb accions col·lectives i de lluita conjunta. De poc val el discurs preciós si després en la vida diària es continuen reproduint els mateixos rols de sempre.

vaga de totes

vaga de totes

Hem de portar les reivindicacions feministes a tots els espais: llocs de treball, assemblees de facultat, processos de ruptura municipal, manifestacions… És important que la qüestió de gènere estigui present en totes les lluites, perquè d’aquesta manera realment podrem canviar les actituds, al mateix temps que estarem fent front al sistema i plantejant alternatives.

Si en cada acció, vaga, okupació, manifestació ens plantegem quin és el nostre paper, si tenim privilegis o no, si subestimem, si mitifiquem, si invisibilitzem… podrem tenir empatia amb els companys i companyes i d’aquesta manera canviar les nostres actituds i rols.

Si mirem el que passa a les universitats, sembla que hi hagi un mur entre el moviment estudiantil i el moviment feminista. Hi ha una jerarquització de les lluites i el combat feminista té l’etern paper secundari. Estem en contra de qualsevol opressió o jerarquia però el feminisme sempre és l’últim punt de l’ordre del dia, creiem que amb la visibilització i el discurs del 8 de març o 25 de novembre ja n’hi ha prou o pensem que per parlar en femení ja ens podem autoproclamar feministes.

Estaria bé que ens plantegéssim com podem trencar aquest mur i fer arribar les demandes del feminisme a tota la resta d’espais i de lluites. Aquestes demandes i reivindicacions sempre han estat bastant clares i molt reiterades pel moviment feminista. Actualment, diferents espais i col·lectius feministes han pogut confluir per treballar conjuntament per estendre aquest missatge i llençar una proposta de vaga alternativa capaç d’englobar a totes les dones i fer-les per fi protagonistes. Vaga de Totes se’ns presenta doncs com una eina potent per evidenciar la nostra situació, per articular noves rets entre els diferents espais feministes i per portar el feminisme allà on no estava.

 

La història ens ha demostrat que si la qüestió de gènere no s’inclou en les lluites, aquestes mai poden conduir a un canvi real i revolucionari. Estem a temps d’incloure la qüestió de gènere i de que les nostres demandes tinguin la importància i el pes que es mereixen.

Igual que les dones del 36, igual que aquelles pioneres a les que no podem oblidar: Ahir com avui, necessitem fer revolucions i les farem.

Nuria Perez, membre de estudiants en lluita.

Deixa un comentari