Marxes de la dignitat: la mobilització és clau per a la ruptura


Deprecated: Non-static method GP_Locales::by_field() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/modules/sharedaddy/sharing-sources.php on line 694

Deprecated: Non-static method GP_Locales::instance() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/locales.php on line 1798

Per Isaac Salinas. Quan es posa el llistó molt alt, és difícil mantenir el nivell. Després dels grans èxits de mobilització de les marxes a Madrid el 22 de març i l’ocupació d’oficines de l’INEM el 30 d’abril, el 21 de juny marcava l’agenda de la lluita per “Pa, Treball, Sostre i Dignitat”. En aquesta ocasió, envoltar els parlaments autonòmics ha estat la forma d’assenyalar als responsables de les polítiques d’austeritat en les diferents comunitats autònomes. No en va, a Catalunya per exemple CiU ha aplicat unes retallades brutals intentat tapar-les amb la bandera de la independència.

A nivell numèric, el resultat de la convocatòria ha estat desigual. La manifestació d’unes 15.000 persones a Sevilla, a la qual més de 1.000 persones van acudir des de la “columna dels barris”, va ser la més potent de la jornada. En el pol oposat, només unes 1.000 persones van sortir als carrers a Madrid. I a Barcelona, ens vam manifestar unes 3.000. Segurament, el factor principal que explica la major afluència a Sevilla és el treball del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), artífex del 22M. Però en cap cas es va mostrar als carrers la superació del marc autoreferencial de l’esquerra sindical que sí vam veure el 22M, amb un desplegament ciutadà i de les marees de colors que aquesta vegada no hi ha estat tan presents.

http://i2.wp.com/enlluita.org/wp-content/uploads/2014/06/21jbcn.jpg?resize=577%2C355

Prop de 3.000 persones van sortir a Barcelona contra la Troika i el règim monàrquic del 78.

No és senzill fer una lectura rigorosa dels resultats de les mobilitzacions, ja que es barregen molts factors. A Barcelona, les persones organitzadores parlen de l’acumulació de manifestacions en les últimes setmanes -desafortunadament, la CUP, EUiA, ICV i ERC van convocar per separat una mani al dia següent per la república catalana, en lloc de confluir amb el 21J- i la coincidència amb el pont de Sant Joan. Més enllà d’això, hem de veure que, igual que a Madrid i altres llocs, les assemblees de la Marxa de la Dignitat (que són el seu espai orgànic) s’estan veient reduïdes a un entorn militant i que la difusió per xarxes socials i les encartellades no són suficients per connectar amb més activistes i activar a més sectors socials.

L’ampliació d’aquests marcs organitzatius és el principal repte per als propers mesos, si volem seguir construint una dignitat col·lectiva capaç de plantar cara a la indignitat dels qui s’autoanomenen “demòcrates” mentre donen suport a una institució tan antidemocràtica com la monarquia (fins i tot, si és necessari, carregant contra els que manifesten la seva oposició a la coronació de Felip VI mitjançant símbols republicans), condecoren a policies antiavalots per la seva brutal actuació en el 22M (sí, és ella: Ana Botella) o indulten un guàrdia civil col·laborador d’una violació ( qui si no: Gallardón), per citar algunes perles recents.

Una major amplitud dependrà, en primera instància, de les pròpies lluites que alimenten la transversalitat de les Marxes de la Dignitat. Per això, hem de començar per seguir impulsant la lluita per l’educació pública, contra la llei d’avortament que ens volen colar aprofitant que arriba l’estiu (i, suposadament, la desmobilització), etc.

Alhora, respecte al 22 de març continuen ocupant cada vegada més l’espai de l’esquerra iniciatives polítiques de ruptura, especialment amb la irrupció de Podem i la perspectiva de Guanyem Barcelona per a les municipals del 2015. És massa aviat per valorar si Podem està contribuint més a l’activació de noves capes ciutadanes per a la lluita social o si, al contrari, està creant falses il·lusions reformistes que condueixen a la desmobilització.

El que sembla clar és que, amb l’horitzó de les autonòmiques i municipals per a abril de 2015 i les generals per al 2016, s’obre un cicle electoral en què l’electoralisme amenaça amb imposar-se (o almenys eclipsar) a la mobilització. Perquè no sigui així, és imperatiu que les activistes de les diferents candidatures rupturistes posin al centre la participació en els moviments socials i, especialment, en l’espai del 22M per tal reforçar i construir noves assemblees locals, i així assegurar l’èxit de les properes marxes a la tardor i avançar en la construcció d’una vaga general des de baix per a la primavera del 2015.

Companyes de Sevilla, on la manifestació va aglutinar més de 15.000 persones i tota l’esquerra sindical i social.

Isaac Salinas és membre d’En Lluita.

Deixa un comentari