Les arrels de Podemos: Derrotes, Desmobilització i Electoralisme

Per Albert Portillo. En aquest article d’opinió faré una critica a l’electoralisme de certa esquerra i al procés que s’està donant des de l’estiu del 2013 de creixement de candidatures electorals amb expectatives. Una de les darreres és Podemos però no és l’única i en tot cas reflexa un símptoma: l’electoralisme creixent per part d’un sector de l’esquerra política però també d’una part del moviment social.

La fundació del Partido X, el Front Cívic d’Anguita, Procés Constituent i darrerament Podemos mostra l’interés d’una part de l’esquerra i dels moviments socials d’assaltar les institucions. Sobretot emmirallant-se en els èxits locals de la CUP amb els seus 3 escons i Bildu amb 123 alcaldies i 7 diputats. A nivell internacional els estímuls venen per Syriza (Grècia) que ha aconseguit 71 escons i 1’6 milions de vots en les darreres eleccions de 2012 i pels processos llatinoamericans.

Per molts la promesa de canvis es troba en candidatures electorals "d'esquerres" com Syriza. Una repetició del vell projecte d'efectuar canvis socials al parlament i a través de les eleccions

Per molts la promesa de canvis es troba en candidatures electorals “d’esquerres” com Syriza. Una repetició del vell projecte d’efectuar canvis socials al parlament i a través de les eleccions.

Guanyar escons per a canviar el món?

L’estratègia de transformació social d’aquests projectes imita o intenta copiar els processos llatinoamericans com el de Bolívia on Evo Morales fundà el MAS el 1997 (Movimiento al Socialismo) única i exclusivament per anar a les eleccions presidencials de 2002. O especialment com a l’Equador on l’economista universitari Rafael Correa va muntar el 2006 la candidatura electoral Alianza País per presentar-se a les eleccions presidencials de 2006 i llavors des de la presidència inicià un procés constituent, creà una assemblea constituent que convocà a eleccions per a redactar una nova constitució la qual fou redactada i aprovada per referèndum el 2008.

Teresa Forcades explicava sincerament en una entrevista al portal Vilaweb explicava que el full de ruta de Procés Constituent era:

“guanyar unes eleccions amb una candidatura unitària, dissoldre el parlament i convocar una assemblea constituent, que haurà de redactar una constitució. Aquesta constitució es posa a votació en referèndum i, si s’aprova, ja tenim un nou marc per al nou país. Aleshores es convocarien eleccions perquè els partits, nous o antics, entre els quals ja no hi hauria Procés Constituent, poguessin tenir projecte i ser votats en aquest nou marc.” 1

Podemos en seu manifest “Mover Ficha” planteja la ruptura a través de la construcció d’una candidatura electoral per anar a les eleccions al parlament europeu i sembla que amb una estratègia política molt similar a Procés Constituent. És irònic que plantegi “recuperar la sobirania popular”2 mitjançant el vot a la candidatura sobretot quan hi ha uns personalismes molt marcats amb una clara tendència a la delegació de la responsabilitat política de les classes populars respecte aquests líders. Tot i els cants de sirena i l’apel·lació en diversos llocs i de diferents maneres “als de baix”.

De fet com a explicat Pablo Iglesias, persona molt destacada de Podemos, l’estratègia de la candidatura es basa en  “tendir la mà a Izquierda Unida” des d’una posició de força i així establir un pacte electoral en igualtat de condicions ja que:

“Creo que ese proceso de encuentro se tiene que dar. Ojalá sea antes de las elecciones europeas si podemos confluir en torno al método. Si no se puede dar, yo seguiré trabajando para que ese encuentro se produzca después. Sé que los encuentros raramente se dan partiendo de las buenas intenciones, ni siquiera en el nivel de los movimientos sociales, sino de la fuerza que tengas.”3

Arcadi Oliveres, impulsor de Procés Constituent, declarava de forma similar a la cloenda de la desena assemblea nacional d’ICV “Vosaltres i nosaltres som el mateix. [...] Vinc a oferir-vos la nostra col·laboració per poder arribar, si es pot, a una plataforma conjunta en les properes eleccions al Parlament”4.

És evident doncs que el que s’està muntant són candidatures electorals orientades cap la lluita electoral 5. I bona part de l’esquerra política està dedicant-hi molts esforços i malauradament una bona part de la gent es pot creure aquests projectes tremendament desmobilitzadors que no posen l’èmfasi en l’autoorganització de la gent treballadora ni en les lluites socials (tot i el discurs, però una cosa és el discurs i l’altre són els fets materials i objectius).

Desmobilització de la classe obrera

I perquè? Doncs bàsicament perquè hi ha un decreixement generalitzat de les lluites des del 2010. Des de llavors han baixat les lluites. Han disminuït les lluites laborals tant en el sector públic com en el sector privat. I tot i que hi ha cert sectors molts actius i combatius com la PAH i lluites molt intenses com la de la marea blanca a Madrid, la lluita de Gamonal o la vaga de Panrico, són lluites molts intenses però aïllades i focalitzades en llocs geogràfics molt concrets.

  Vagues Participants Hores no treballades
2010 1.112 2.659.606 35.329.284
2011 1.168 613.514 14.089.202
2012 1.284 3.931.646 40.483.799
2013 1.259 582.396 15.355.694

*Font: Informes de la Conflictivitat Laboral de la CEOE.

Les lluites laborals són un termòmetre de la confiança de la classe treballadora en si mateixa per a lluitar i el que veiem amb aquestes dades del gràfic és que comparant 2011 i 2013 hi ha un descens dels participants en les vagues, un lleuger augment del nombre vagues i un lleuger augment en el nombre d’hores no treballades. Els anys 2010 i 2012 estan esbiaixats per la convocatòria de les vagues generals que van trencar amb la tendència (sobretot en el 2012 que hi va haver 2 vagues generals). Els motius d’aquesta desmobilització són causats pels atacs de la classe dirigent (mitjançant les reformes laborals i els acomiadaments) i per la covardia de les burocràcies sindicals hegemòniques que venen les seves bases.

Aprenem de la Transició

Com comenta Miguel Sanz en el seu anàlisi de les lluites laborals de la classe obrera hi ha un baix nivell de lluites però les que es donen tendeixen a ser més fortes i en forma de vaga indefinida (Panrico, Coca Cola, HP, Alten…etc)6.

Cartell del Partido del Trabajo de España, maoista, que com tants d’altres (ORT, Bandera roja, PCE m-l…etc) simplement reproduí els tics de institucionalistes i de pacte social del PCE.

Comparant-ho amb el cicle de lluites de 1974-1979 és un nivell escandalosament baix tenint en compte que l’atac a les condicions materials ara és quasi pitjor que aleshores7. El 1976 es van produir 34.000 vagues en les que van participar 2 milions i mig de treballadores fent perdre 106 milions d’hores als empresaris i en els anys clau del 78 al 79 s’arribà al record de vaguistes amb 5’7 milions d’obrers lluitant (és a dir que un 43% de la classe obrera estava lluitant!).

Però en aquest moment clau l’esquerra revolucionària seguí el joc electoral i desmobilitzador del PCE-PSUC i es dedicà a construir candidatures electorals aïllant-se del moviment, abandonant les lluites i finalment dissolent-se després d’haver-se segat els peus. És el cas del PTE amb 10.000 militants (el qual tingué la “genial” idea d’anar a les eleccions de 1977 amb ERC) i l’ORT amb 8.000 militants.

Lluitar contra Europa des del curro i des del carrer

En aquest panorama els arguments, tendenciosos, que diuen que les lluites locals com Gamonal estan bé però que els canvis socials grans venen donats pel canvi de govern troben raons de sobra. I molts activistes assedegats de victòries contra les reformes laborals i les lleis repressores cauen en aquest pessimisme respecte a l’eficàcia de les lluites socials. L’electoralisme és construeix a partir del desencís amb les lluites obreres i les derrotes, és així com arrela entre les revolucionàries i la gent de classe obrera. Però per als revolucionaris abocar-se a projectes d’aquest tipus (que només expressen un suport verbal a les lluites) és segar-se els peus perquè només podem créixer si construïm les lluites, si la gent veu que lluitar serveix, si veu que estar en una organització revolucionària serveix per construir el moviment.

L’esquerra revolucionària s’hauria de dedicar a construir els moviments socials i unir les lluites. A participar i tirar endavant els espais unitaris i de lluita social tals com les assemblees per la Marxa per la Dignitat, comités de solidaritat amb les treballadores en lluita de Coca Cola, Panrico, HP, mineria…etc. Seria més profitós que tots aquests activistes enfeinats amb primàries estiguessin treballant per construir una Vaga General des de baix i des dels moviments socials i l’esquerra sindical.

No tenim el temps i ni hem de perdre ni un sol minut en projectes que no tinguin com a objectiu ben clar construir una organització revolucionària, construïr les lluites des de baix i l’autoorganització de la classe obrera. De projectes electoralistes que es converteixen en dogals i cadenes ja n’anem farcits…

Albert Portillo és membre d’Estudiants En Lluita i de l’Assemblea Anarquista de la UPF

Notes

  1. http://www.vilaweb.cat/noticia/4140012/20130823/teresa-forcades-envoltar-caixa-tenim-prou-gent.html
  2. http://www.publico.es/politica/495015/intelectuales-y-activistas-llaman-a-recuperar-la-soberania-popular-con-una-candidatura-para-las-europeas
  3. http://www.diagonalperiodico.net/global/21553-con-gesto-asi-lo-pretendiamos-era-correr.html
  4. http://www.vilaweb.cat/noticia/4107499/20130422/plataforma-forcades-oliveres-obre-ma-iniciativa.html
  5. Amb la honrosa excepció del Front Cívic que manté una estratègia de lluita des de baix (tot i les contradiccions i el personalisme que pugui tindre) i que pretén impulsar la lluita de les de baix. http://www.frentecivicosomosmayoria.es/quienes-somos/
  6. http://enlucha.wordpress.com/2013/02/20/analisis-del-nivel-de-huelgas-en-el-estado-espanol-en-el-periodo-2007-2012/
  7. Veure el fulletó de MIke, Eaude: La Transició: Moviment obrer, canvi polític i resistència popular.

6 thoughts on “Les arrels de Podemos: Derrotes, Desmobilització i Electoralisme

  1. A mi m’agrada molt que part gent lluitadora de molts llocs on fins ara no hi havia una alternativa de caràcter polític al marge de IU hagin trobat en Podemos una bona excusa. Gracies a aquesta excusa estem construint per exemple en el Campo de Gibraltar un espai amb clara vocació de lluita, que aposta clarament per la construcció dels moviments socials i les lluites laborals.
    Em sobta que es fiqui en un mateix sac tots els “projectes electoralistes” com si la realitat social i política a l’estat espanyol fos homogènia. Entenc que, per exemple, el Procés Constituent a Catalunya no ha tingut un enfoc encertat en el seu llançament donat que el projecte polític que ho portava fent ja des de feia temps i amb uns ritmes realment democràtics i assemblearis, les CUP. Jo no vaig llançar la proposta de Podemos, sens dubte no ho hagués fet així. Però la gent revolucionaria que volem construïr la unitat popular i dintre d’aquesta un pol anticapitalista per construir la consciencia de classe, que hauríem de fer a Andalusia per exemple? Desaprofitar la oportunitat que ofereix Podemos per donar projecció a aquestes idees i deixar el terreny lliure al reformisme, cremant i deixant desempareda a moltíssim gent de la nostra? No em sembla pas la opció.
    Tampoc entenc la comparació directa amb la situació de la transició, com si les assemblees obreres formades en la lluita antifranquista i econòmica es trobessin en una situació propera a la del sindicalisme actual. No podem parlar de la “classe” i la seva “consciencia” sense posar-la en un context real i pràctic. Em sembla evident que cal construïr consciencia de classe però em sembla molt rígid plantejar que les úniques eines en que ens hem de basar es en moviments socials i el moviment obrer. Les eleccions en el meu cas m’han premés guanyar una miqueta d’hegemonia, compatint idees clarament anticapitalistes, i interactuar amb moltíssim gent. Si i la resta de persones revolucionàries no haguéssim presentat candidatura les úniques idees que debatria molta gent de classe treballadora buscant formes de lluita haguessin estat els sectors reformistes.
    D’altre banda no sé d’on extreus que Podemos demovilitza la classe treballadora. Pel que fa al meu cercle varem repartir octavetes pel 22M a crit de megàfon en el “mercadillos” per exemple. Fins i tot a Madrid es va veure alguna pancarta de Podemos i molts més cercles van fer treball de base real pel 22M. I crec que hi ha molta gent a Podemos treballant per construir les lluites tot i el “context electoral”. No li fem cap favor a aquesta gent dient que Podemos és el mateix que el Frente Cívico, Siryza o el Procés Constituent.
    Per acabar crec que és perillós i poc marxista aquesta visió determinista que ve a dir que “Pablo Iglesias és i serà la veu de Podemos”, com si tots els cercles i les persones que els formen fossin zombies incapaços i incapaces de articular qualsevol democràcia interna o trencar amb els representants no electes que Podemos té actualment. Sens dubte hi ha molts debats per tenir, moltes idees per guanyar, però crec que ara per ara la batalla està servida i no hi ha res decidit. Les profecies autocomplertes són precisament allò que més debilita els sectors anticapitalistes de Podemos.
    No podem fer aquesta dicotomia de Podemos reformista que substitueix les lluites i moviments socials que construeixen un exi de ruptura. Jo parlaria seriosament de un moviment social i polític que tan sols té uns mesos de recorregut (!). Un projecte que precisament podria ser clau a l’hora de construïr aquesta vaga social des de baix que es proposa, i que hauríem de lluitar amb totes les nostres forces i arguments per que no fos així. De fet, si llegim els manifests “Defender la sanidad pública: Podemos” i “Con el Movimiento Obrero ¡Podemos!” queda ben clar que Podemos no només és Pablo Iglesias, sinó moltes treballadores i treballadors de lluites laborals que estan donant el pas de començar articular la seva pròpia alternativa política i plantejant-se unes mires que van molt més enllà de les que aquest proposa, tot i les seves contradiccions. Són també l’enemic desmovilitzador? Anem farcits de projectes buits, n’hi ha d’altres que estan per definir, no siguem les primeres i primers en buidar-los perquè no estem debilitant el reformisme sinó la mateixa consciència i lluita de classes.

    http://diegomenlluita.wordpress.com/2014/03/25/que-es-realmente-podemos/

  2. A veure Diego trobo molt interessant la feina que dius que fa el teu cercle i d’altres similars però també hem de ser conscients que per estar ficats dins de podemos en algun moment hi haura disciplina de partit i/o bé la cupula utilitzara aquesta tasca per visibilitzar-se de cara a cada. Crec que hi pot haver una clara instrumentalitzacio de les lluites per a obtenir redits electorals.

    A més parles de que fer a Andalusia com si fos un desert …però hi ha el SAT, lluites i ocupacions de jornalers, assemblees d’aturades, lluites laborals… es pot construir assemblees per les marxes. Hi ha un munt d’espais per construir i pot ser molt més interessant promoure una assemblea promotora o de solidaritat amb les marxes que un espai mobilitzador, si com els cercles, però lligat a una estructura politica jerarquica.

  3. Bé, crec que no estem donant cap xec en blan a la direcció i que, si en un moment hem de trencar, la majoria del meu cercle ja diu i parla obertament de que “Podemos es una excusa per trobar-nos, allò important es el que realment som” o sigui En lluita, gent activista de la CGT, gent anticapitalista del 15M… Aquesta instrumentalització de la que alertes, és cert que pot succeir però no nega la resta. Cal saber relacionar-se amb les contradiccions dels movients com ho fem amb tots. Crec que farem molt més lluitant pel lideratge estratègic i ideològic de Podemos per arribar a aquesta gent que han de “manipular” que no mostrant posicions sectàries en l’abstracte.

    I jo no dic que Andalusia sigui un desert, dic que això és una oportunitat molt important que em sembla un error desaprofitar i sobretot estigmatitzar sense separar el procés de bases que s’està donant de la direcció. La realitat es cal saber el que realment som els sectors revolucionaris i veure les nostres limitacions. És difícil trencar dinàmiques i construir des de la base en llocs on les lluites estan molt desconnectades, amb dinàmiques tancades, amb una divisió enrocada front a la participació i inclusió de IU en el sí dels moviments, etc. Partir del nucli d’activistes de Podemos per fer això crec que és el més assenyat, més que posar-se en solitari a construïm moviments sense tenir una capacitat realment eficaç de influir i crear base, crear moviment real. De fet es a través de Podemos que estem treballant aquí pel mateix que tu dius, per la continuïtat del 22M, amb la legitimitat que ens dona haver fet treball de base real per omplir el bus. No entenc perquè la gent anticapitalista hauríem de renunciar a donar eines a tota la gent lluitadora que s’està apropant a Podemos amb la idea de crear una eina de lluita política per canalitzar les seves demandes, gent que vol escoltar veus i propostes anticapitalistes i probablement les faran seves en mols casos.

    No escollim el context on lluitar, però hem d’utilitzar la millor estratègia per guanyar. El sectarisme i la estigmatizació de moviments amb base real com Podemos no te en compte aquest context en el que lluitem la gent revolucionària sobretot a Andalusia i Castilla.

  4. Pingback: Podem, política “for Dummies”: dimensions del projecte d’Unitat Popular | Estudiants En lluita

  5. Pingback: Podemos, política “for Dummies”: dimensiones del proyecto y clases populares | América

  6. Pingback: Gregory Smith

Deixa un comentari