El trencaclosques de la ruptura amb el règim del 78


Deprecated: Non-static method GP_Locales::by_field() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/modules/sharedaddy/sharing-sources.php on line 694

Deprecated: Non-static method GP_Locales::instance() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/locales.php on line 1798

El passat 10 de gener, l’acte #PerLaRuptura omplia completament el Casino l’Aliança del Poblenou a Barcelona. Molta gent va haver d’assistir a l’acte sense lloc per seure i molta altra gent ni tan sols va poder entrar-hi. Amb aquest precedent, queda clar que aquest projecte, impulsat en un primer moment per la Crida Constituent, entusiasma moltes persones [1]. Per Nahuel Quimaso i Javier Hernando

Aquesta proposta política es presenta amb el repte d’articular demandes anticapitalistes com el no pagament del deute i la sortida de l’euro per construir uns serveis públics i de qualitat, a través de la independència. Independència no des del patriotisme i nacionalisme transversal sinó com la via més directa de ruptura amb l’Estat espanyol del règim del 78 que obri un procés constituent liderat i girant al voltant del poble treballador català, les seves lluites, moviments i les seves demandes socials i polítiques. Entorn a aquest discurs hi ha el potencial de fer precipitar un nou bloc històric des de l’acumulació d’experiències que han suposat les lluites i mobilitzacions de resistència als atacs neoliberals d’ençà l’esclat de la crisi, les vagues generals i sectorials, el 15M i l’espai anticapitalista que aquestes han consolidat. La ruptura com a projecte necessitarà de capacitat de mobilització després de les eleccions per seguir engrandint la bretxa per això el seu desenvolupament també ha de ser capaç d’articular poder popular. El procés seguirà amb la primera tanda d’assemblees obertes municipals, que tindrà lloc entre el 25 de gener i l’1 de Febrer.

Els representants de les elits catalanes que ens governen, per la seva banda, van anunciar el passat 14 de gener la convocatòria d’unes “anticipades” que arriben força tard. Però unes eleccions, la campanya electoral de les quals comença el mateix 11S [2].

Allunyant el focus de Catalunya, el règim nascut de la transició es troba avui fortament qüestionat i en perill, un fet a celebrar. L’anterior consens social cau a trossos, obrint d’aquesta manera una possibilitat de ruptura. Exemples d’això són el procés sobiranista català i Podem entre d’altres. L’auge de Podem és en el fons una cara més —i potser la més important— d’un ampli procés de reconfiguració del sistema democràtic [3]. Amb una nova socialdemocràcia (Podem) que ataca fort però que no deixa de moure’s en els marges de la legalitat, entenent aquesta reconfiguració democràtica no només des d’un punt de vista electoral sinó a tots els nivells. S’han trencat tots els consensos, entre Estat, Patronal i les principals organitzacions socials que sustentaven un equilibri que permetia la implementació del neoliberalisme, però que ja no serveixen per seguir amb el mateix relat. Estem assistint a la generació d’una nova correlació de forces dels actors socials. El 22M, la PAH, la caiguda del PSOE … són altres cares d’aquest procés general. Intentat sintetitzar; la situació actual no és un procés de disputa (portem anys —i seguim— perdent la batalla pels serveis públics, entre d’altres derrotes), sinó en tot cas una actualització de les majories socials i dels actors que disputaran el proper consens social.

Després de la polèmica suscitada pel míting del seu secretari general a BCN —i com sempre— des de l’esquerra rupturista ens lamentem perquè efectivament, el programa i el posicionament polític de Podem estiguin més situats en l’imaginari actual de les classes populars que en el dels seus sectors més conscients. En realitat té lògica, ningú ens va dir que lidiar amb una socialdemocràcia veritable seria fàcil.

I és precisament perfilar el paper de cadascun dels actors allò més complicat d’entendre del que està passant. Les actuals condicions d’oportunitat són precisament el caldo de cultiu d’aquesta nova socialdemocràcia. Igual que el marc contextual més favorable que ens fa a nosaltres pensar, que la direcció de Podem està malbaratant oportunitats en rebaixar la radicalitat en el discurs del seu projecte.

Deixem d’enganyar-nos, el límit real de Podem és el nivell de consciència de classe treballadora en tot l’estat. Si la seva direcció es refugia en que cal obrir un procés constituent estatal és per la lectura que farien els seus votants —fins i tot les seves bases— de tal posicionament. I precisament aquesta és la idea, Pablo Iglesias no és Lenin, però és millor per a tots lluitar contra el capitalisme en un marc en què Podem és fort i s’ha trencat la dinàmica del bipartidisme [4].

Diferenciació dels processos de ruptura català i espanyol

Però és aquest procés de reconfiguració uniforme a tot l’estat? Res més lluny de la realitat. Ja prèviament a la crisi Catalunya mostrava un mapa polític diferent (integrat en el pacte del 78). Però més enllà dels resultats dels diferents cicles electorals. A Catalunya hi ha hagut una diferència qualitativa i quantitativa d’implantació dels moviments socials en el territori. El moviment okupa, la composició diferent del sindicalisme alternatiu i estudiantil, les CUP i prop d’una dècada d’història de les Candidatures Alternatives del Vallès i un teixit associatiu “al marge” de les institucions que no existeix en la resta de l’estat (Euskal Herria a part). Aquest serà precisament un factor diferenciador en el procés català. No és casualitat que Podem a Catalunya, hagi estat un espai buit fins ara. O que Procés Constituent no hagi tingut la capacitat de constituir-se com el referent de masses que volia ser. Aquests dos fenòmens vénen donats perquè a Catalunya ja existia prèviament tot un sector social que organitzava el descontentament. Ha estat la crisi de legitimitat derivada de l’aplicació de l’austeritat que ha generat divisió en les elits. El poc marge de govern de les dues classes dirigents i el carreró sense sortida que ha significat per a la dreta assumir el discurs independentista, ha tret a la llum les diferències en la configuració ideològica d’ambdues societats.

Prova d’això és com la dreta dels dos territoris ha problematitzat de formes diferents la crisi. El PP —sense aconseguir que aquest sigui el relat del sentit comú— argumenta que estem pagant “l’herència del PSOE” … i la classes populars saben que el PP ens roba. L’eix central del problema a nivell estatal és la corrupció i la deslegitimació de les institucions.

Al seu torn CiU i ERC construeixen amb èxit el relat “Espanya ens roba” en un context en què una majoria social (no necessàriament nacionalista) té un odi intrínsec al PP i el seu govern. Es fa certa la frase que “la major pedrera de l’independentisme actual és el govern del PP”. En aquest sentit CiU sí que construeix el relat del sentit comú ja que controla —com diu Errejón— la dimensió “problematitzadora” que genera les majories socials. Encara que només en l’aspecte nacional, l’altra dimensió, la del social li ha costat prop de 20 escons des que Artur Mas és President. Això mostra una cosa; la interpretació del canvi de règim que fan les classes populars catalanes passa per la ruptura amb l’Estat espanyol, ja que entenen que aquest no permet cap canvi significatiu. Però no necessàriament des d’una òptica nacionalista. Doncs el procés independentista actual té el seu precipitador —cert, com a única sortida per a la classe dirigent— en la crisi social generada per l’austeritat. I té com a horitzó la recuperació de l’estat del benestar a Catalunya, almenys a nivell del sentir general. Això fa entrar en contradicció la política econòmica de CiU amb el relat general que la societat catalana s’ha construït al voltant del procés. I és aquest l’espai d’oportunitat que intenta batallar ideològicament l’esquerra a Catalunya.

El que es desprèn de les polèmiques paraules de Pablo Iglesias és que no ha entès el següent: la batalla per l’hegemonia a Catalunya no passa per confrontar ideològicament tots els elements del relat de la dreta sinó a omplir del nostre contingut el continent de la identitat nacional, entenent que les expectatives de les classes populars en el procés no poden ser complertes en el marc de l’austeritat europea que defensa CiU. . . I Això ho veus, tret que tinguis por de perdre vots —o fins i tot perdre la cohesió estatal d’un partit de masses encara en formació— a la resta de l’Estat. Acaba apareixent el problema del partit que acaba mostrant els tics reaccionaris del propi sentir de classe.

El procés català

Assumint doncs les diferències d’escenari, mentre a la resta de l’Estat espanyol el procés de ruptura i reconfiguració passa per les següents eleccions generals i l’aplicació de polítiques antiausteritat, a Catalunya l’horitzó de canvi es dibuixa com una ruptura amb la legalitat espanyola i el posterior debat constituent. Amb el valor afegit que si bé a Catalunya també s’estan reconfigurant les esquerres de masses [5], els sectors anticapitalistes tenen el seu propi espai parlamentari, mostra de certa implantació i estructura en el si de la societat. No és que la CUP “moli més” per tenir a David Fernández fent declaracions que entusiasmen tot activista, sinó que estem parlant d’un salt qualitatiu en el moment en què la Unitat Popular planteja com inqüestionable el no pagament del deute i la DUI. Tenir un actor polític d’aquestes característiques torsiona a l’esquerra un escenari que en si ja és més rupturista que l’estatal.

Un dels factors més importants a remarcar en aquest 2015 d’urnes que ens espera és que l’enfocament dels anticapitalistes als cicles electorals transcendeix més enllà de l’actuació parlamentària. Recuperant la tesi de la reconfiguració del sistema de partits i assumint la realitat que l’anticapitalisme ha crescut a nivell numèric des del 15M veiem que aquest cicle electoral ha de servir perquè els i les anticapitalistes tinguem el nostre propi procés de reagrupament, creació d’estructures i prioritats polítiques. Per donar batalla el millor possible en el nou escenari general que s’està creant. I en aquest punt la catalanització de la crisi no ens ha de fer perdre la perspectiva, el creixement del pol anticapitalista ha abastat més enllà que el creixement directe de l’Esquerra Independentista (com mostren el 22M, les CAV, Procés Constituent, entre altres). Aquest cicle electoral —i l’entrada de Podem a Catalunya— servirà per organitzar a tota la gent que estem per la ruptura. Parlant clar, la CUP i l’espai #PerLaRuptura té l’oportunitat de liderar totes les forces rupturistes de Catalunya, però ha d’abandonar sectarismes i postures identitàries. I no només depèn d’ella.

Procés Constituent es dibuixa com un actor principal en aquest culebrot, ja que representa part de l’independentisme no nacionalista de Catalunya. La mateixa idea de partit del Procés Constituent (idea fallida a Catalunya) és molt similar a la de Podem, i això genera el risc de la dilució de les dues forces. Però el que des de dalt semblen intencions polítiques llunyanes a la confluència, a nivell municipal es nega una i altra vegada [6].

#PerLaRuptura, per la seva banda és un projecte que neix de l’Esquerra Independentista i gent propera a aquesta, però que pretén arribar molt més enllà. S’espera que participin des candidatures municipals rupturistes fins a organitzacions de l’esquerra transformadora, passant per activistes individuals, i per descomptat tota l’esquerra independentista actual. Els objectius d’aquest procés són ampliar i assentar la xarxa d’organitzacions i activistes que conformen el pol anticapitalista als Països Catalans, així com constituir-se com candidatura per a les eleccions autonòmiques, intentant forçar el procés sobiranista cap a posicionaments clarament de ruptura. La suma del Procés Constituent en el marc general d’aquest procés de confluència implicaria una notable ampliació dels sectors socials pertanyents a la unitat popular.

Com dèiem a dalt ens espera un 2015 d’urnes, intentar negar-ho no servirà més que per donar-se de cap contra la paret. Ens agradi o no de moment les coses s’estan movent al voltant d’aquests processos clarament electorals. Ara bé, és important no caure en l’error contrari a les fantasies “movimentistes”. És a dir: veient la profunditat que estan tenint aquests processos de reconfiguració política, caure en la il·lusió de creure possible el canvi des de les institucions. Aquest cicle electoral remourà els fonaments del que avui s’entenen per “actors socials” (partits, sindicats i patronal) i les majories socials que aquests (els vells o els nous) representen. Assentat el nou marc, amb Podem i ERC en els dos governs (o no) ens seguirem trobant al sud de l’Europa de l’austeritat. I amb una nova correlació de forces que caldrà explotar. La mobilització del 21 de març i, sobretot, la vaga general convocada per a la tardor de 2015 per les marxes de la dignitat seran les grans batalles en aquest nou escenari. És llavors on veurem fins a quin punt ha servit aquest procés d’ampliació de la unitat popular que estem vivint a dia d’avui. Independentment de quants parlamentaris tinguem.


[1] Un breu resum a www.perlaruptura.cat

[2] És curiós, però sembla que a les elits no els fa por que decaigui l’”ímpetu nacionalista” amb el pas dels mesos http://www.eldiario.es/catalunya/politica/independentismo-empuja-adelanto-electoral-dubitativo_0_345766370.html

[3] Aquest procés mostra altres cares quan veiem a Cañamero gastant serioses bromes el dia dels inocents…http://sevilla.abc.es/andalucia/20141229/sevi-canamero-abandona-izquierda-unida-201412291128.html , inicativas com guanyem o el pas endavant de les marxes de la dignitat a convocar vaga general http://www.publico.es/actualidad/marchas-dignidad-quieren-huelga-general.html son diferents cares de la mateixa moneda.

 [4] Arribats a aquest punt veiem com de bé s’emmotlla la descripció de Zizek d’un bon líder en el seu article “l’esquerra necessita una Margaret Tatcher” (el sud demana la paraula, Slavoj Zizek i Srecko Horva) amb Pablo Iglesias i la seva funció en el fenomen de Podem.

[5] Un anàlisi sobre la relació entre la reconfiguració de l’esquerra catalana i el procés:http://blogs.publico.es/no-hay-derecho/2015/01/02/podemos-y-el-derecho-a-decidir/

[6] Per exemple Sant Cugat: http://www.cugat.cat/noticies/politica/105853.htm

Deixa un comentari