Disputar la democràcia….però des de baix!


Deprecated: Non-static method GP_Locales::by_field() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/modules/sharedaddy/sharing-sources.php on line 694

Deprecated: Non-static method GP_Locales::instance() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/locales.php on line 1798

Per Albert Portillo. Com passar de la resistència a l’hegemonia política, aquesta és la qüestió clau del darrer llibre de Pablo Iglesias, Disputar la Democracia “Política para tiempos de crisis” (2014). Des de l’esclat de la crisi econòmica de 2008, els rescats bancaris i les polítiques d’austeritat practicades pels partits del règim del 78 s’han trobat amb una forta resposta social.

La PAH, el 15M, les Vagues Generals i les marees del sector públic han suposat un conjunt de resistències al sistema, però han disputat l’hegemonia política?

Com criticava Zizek al moviment antiglobalització i als teòrics de l’autonomisme, la resistència és necessària però no és suficient per a aturar la globalització, l’austeritat en aquest cas.

Cal disputar els significants clau del nostre temps; democràcia, llibertat, justícia…etc. Perquè en ultima instància la lluita de classes és una lluita per determinar quin significat, quina concepció de la democràcia, omple aquests conceptes. Aquesta lluita discursiva és una batalla en el món de les idees per definir quin és l’enemic real de la societat i quin no, que es troba dins i que es troba fora de l’ordre polític. Per posar un exemple els racistes són hegemònics quan aconsegueixen que el conflicte polític en una societat s’articuli entre un “nosaltres”, la comunitat social nativa, contra un “ells”, el cos aliè a la comunitat.

La proposta política de Pablo Iglesias per a guanyar l’hegemonia és una proposta populista. Però no en el sentit vulgar que fa servir la premsa, és a dir demagògica. Sinó en el sentit d’articular un subjecte polític universal capaç d’una nova política democràtica amb una sèrie de demandes polítiques susceptibles de ser universalitzades, és a dir de ser presentades com a l’interès general de totes les classes subalternes.

En aquesta proposta política el cos aliè a la comunitat es troba en “la casta”, la classe dominant, i la comunitat política en el poble (entenent per poble el tercer estat, el 99%, les classes populars…etc.). L’estratègia discursiva consistiria en delimitar el principal conflicte polític entre els “de baix i els de dalt”.

A la qüestió de com fer-ho Iglesias explica dues estratègies: practicar una política de boxeig o bé una política d’escacs. La vella dicotomia del revolucionari italià Gramsci entre guerra de moviments i guerra de posicions. Iglesias presenta com a oposades aquestes dues estratègies. Una, la política de boxeig/guerra de moviments, consistiria en articular lluites i projectes polítics de ruptura frontal amb el sistema per exemple com van fer els bolxevics el 1917 vers el Tsar o com van fer les Panteres Negres vers l’estat nord americà. L’altre política, d’escacs o guerra de posicions, consisteix en construir majories socials mitjançant discursos concrets que encarrilin simbòlicament el conflicte en el nostre terreny. Aquesta és una lluita eminentment cultural i intel·lectual segons Iglesias.

Però en realitat aquesta lluita intel·lectual i discursiva està profundament connectada amb les lluites socials. Ja que les idees de les persones canvien gràcies sobretot a la seva pròpia experiència i en el transcurs de les lluites socials es produeix també un canvi profund de la concepció del món.

Per a les persones que per exemple prenent part en una vaga per primera vegada en el seu curro s’adonen llavors de tot l’entramat polític i econòmic que lliga els seus jefes amb l’estat, la policia i la premsa. L’experiència del 15M mostra de fet una disputa popular de la concepció del que és la democràcia.

Assenyalar com fa Pablo que el catalitzador de la mobilització popular són els líders i el catalitzador del canvi social és l’Estat és llegir la creació de l’hegemonia a l’inrevés. La mateixa cronologia del naixement de Podemos és una prova viva de com primer s’ha donat un conjunt de lluites socials massives que han permès la maduració política suficient d’àmplies capes de la població com per a que, en una segona fase, el discurs de la Tuerka hi connectés.

Per això és falsa aquesta dicotomia estratègica. Les lluites socials són absolutament necessàries per a construir efectivament una realitat discursiva que arribi a un subjecte polític universal. El més realista a vegades és ser decididament rupturista perquè sinó ens endinsem en  el camí de la política de “lo possible”, amb totes les conseqüències nefastes d’aquest camí.

I per això malgrat que l’estratègia populista d’esquerres pugui ser tremendament útil per a radicalitzar la societat cal evitar aquesta temptació. És completament necessari apel·lar al conflicte central existent en les societats capitalistes, el conflicte entre treball i capital, perquè la diferència entre esquerra i dreta no està superada i perquè el que cal és universalitzar la classe obrera i no pas diluir-la en un subjecte amorf i interclassista.

Albert Portillo és membre d’Estudiants En Lluita UPF.

Aquest article és una versió estesa de l’original aparegut en el Diari En Lluita en l’edició de Desembre-Gener. Disponible a aquí: http://enlluita.org/publicacions/diari-en-lluita/

Deixa un comentari