De maig del 1968 a maig del 2013


Deprecated: Non-static method GP_Locales::by_field() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/modules/sharedaddy/sharing-sources.php on line 694

Deprecated: Non-static method GP_Locales::instance() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/locales.php on line 1798

Per Albert García. Aquest maig farà 45 anys del maig francès. Com en cada aniversari, els mitjans de comunicació i els grans oradors del sistema acudiran a l’ocasió vestits de nostàlgia per “aquells anys bojos” en els quals ells també eren joves. I, a diferència de fa 5 anys, en el 40 aniversari, no faltaran tampoc les comparacions amb aquest altre maig, més nostre, que va representar el 15M, o la denominada de forma edulcorada “primavera àrab”, posant en el punt de mira el paper de la joventut i les noves formes de comunicar-se i expressar-se. I cap dels tertulians s’oblidarà de posar l’accent en què cap dels 30 dies de maig va aconseguir canviar res.

L’historiador Chris Harman escrivia que «Les revolucions fallides poden ràpidament sortir de la nostra memòria. La classe dirigent es preocupa de reimposar la vella manera de pensar que pressuposa que no n’existeix cap altre tipus (…) I aquesta supressió de la memòria pot ser tan eficaç que fins i tot els historiadors tinguin problemes a l’hora d’exhumar la veritat i distingir-la de l’imaginari».

Restituir la memòria confiscada de maig del 1968 té com a punt de partida desvetllar el conjunt de clixés i els processos de fabricació de la història oficial. En els orígens de el “mite del seixanta-i-vuit” trobem la interacció de dos tipus de discursos: la personalització biogràfica (que redueix el moviment de masses als destins personals d’uns suposats líders) i una interpretació sociològica que reinscriu la ruptura de maig dins d’un desenvolupament gairebé inherent a la societat francesa, passant d’una burgesia autoritària a una burgesia capitalista moderna i liberal. Maig del 68 és, doncs, explicat com l’afirmació d’un estatus quo, de la qual la societat capitalista actual representa el compliment de les seves aspiracions més profundes: llibertat i satisfacció sense límits, individualisme, consum desenfrenat, etc.

Així, la dimensió més important de 1968, la del moviment de masses més gran de la història de França, la vaga més important de la història del moviment obrer francès i la única insurrecció “general” que han conegut els països occidentals després de la Segona Guerra Mundial, és evacuada en benefici de la idea d’una revolució purament cultural dirigida per “joves”, de la visió “narcisista” d’una cerca individualista i espiritual.

No obstant això, maig del 68 no va ser ni una gran reforma cultural, ni un impuls cap a la modernització, ni l’alba d’un nou individualisme. I no va ser sobretot una revolta d’aquesta categoria anomenada “joves”. Va ser, al contrari, la revolta simultània de treballadors i estudiants que es va produir en el context particular de la fi de la guerra d’Algèria, en el marc de la guerra del Vietnam. En aquest sentit, la història d’aquell maig comença molt abans de 1968. Igual que la història del 15M es remunta com a mínim al 2008 i als inicis de la crisi, o com Tahrir que no s’explicaria sense l’última dècada de lluites i vagues a Egipte.

Tenir present, reconstruir, la memòria de les lluites passades no només serveix per aprendre de les victòries i de les derrotes, sinó també per no oblidar ràpidament els passos que acabem de fer.

Albert García és membre d’Estudiants En lluita

Deixa un comentari