Abdicació, crisi de règim i lluita popular


Deprecated: Non-static method GP_Locales::by_field() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/modules/sharedaddy/sharing-sources.php on line 694

Deprecated: Non-static method GP_Locales::instance() should not be called statically, assuming $this from incompatible context in /home/enluchao/public_html/estudiants/wp-content/plugins/jetpack/locales.php on line 1798

En les  eleccions al parlament europeu, el 2009, els partits del règim sumaven  el 80% dels vots (12’8 milions) mentre que en les eleccions del 25 de maig al parlament europeu PP i PSOE sumaven tan sols el 49% dels vots (7’6 milions). Una caiguda espectacular de la credibilitat dels partits del règim, dels partits orgànicament lligats als interessos de la classe capitalista.

Aquest dilluns passat va abdicar el rei nomenat per Franco, just després de les eleccions europees, després de les marxes de la dignitat a Madrid, i d’aquesta setmana de lluita social que ha tingut lloc a Barcelona en defensa de Can Vies.

Desgast de les institucions del 78

L’abdicació no es la forma normal amb la que un monarca deixa el poder, sinó una eina que té el rei per a que la successió al tron es doni abans de la seva mort. Mai hem cregut en les casualitats polítiques i no ens creurem tampoc l’hipòtesi de que abdica degut a la seva mala salut ni creurem, per altra banda, que l’abdicació sigui fruït d’un impuls “regeneracionista” que de sobte ha aflorat a la casa reial, que vol que “les noves generacions prenguin el timó”.

Com dèiem abans, ens trobem en una crisi de règim on les principals institucions, els pilars del sistema, estan perdent tota la legitimitat. I la monarquia és una d’aquestes institucions, una de les més importants simbòlicament. De fet aquest procés de desgast del règim porta varis anys en procés i no es directament el causant de l’abdicació, però si que ho és indirectament.

Indirectament, perquè aquesta situació ha fet avançar moltíssim el moviment en els últims anys. El pragmatisme de combat de les PAH es troba fa temps en la fase de l’okupació, sense perdre ni un pèl de legitimitat. Fa menys de 3 mesos que les marxes van emplenar Madrid desbordant per l’esquerra i des de baix el sindicalisme de pacte social. Les lluites de Gamonal i Can Vies han enfocat el debat sobre la violència estatal i municipal i han demostrat que les revoltes massives poden posar entre l’espasa i la paret governs locals i guanyar demandes concretes. El moviment avança i la caiguda del bipartidisme obre espais per la construcció de referents polítics que realment vagin a la contra del règim.

http://i1.wp.com/arainfo.org/wordpress/wp-content/uploads/2014/01/Asamblea-Gamonal.jpg?resize=460%2C301

Assemblea al barri de Gamonal a Burgos, durant les protestes.

En aquest sentit trobem dos factors claus que fan tremolar la monarquia. El primer és la dimissió de Rubalcaba i el moment de crisi en el què es troba el PSOE (que l’obligarà a triar entre una regeneració tàctica i electoral com el Partit Socialista Frances d’Hollande o una defensa aferrissada del règim i el capitalisme participant en governs de concentració nacional com el seu partit germà grec el PASOK).

http://i1.wp.com/www.cadenaser.com/recorte/20111220csrcsrcat_1/LCO668/Ies/Rajoy-Rubalcaba-saludan-proclamacion-nuevo-presidente.jpg?resize=461%2C272

Crisi del bipartidisme

Per altra banda, hi ha la realitat de que les alternatives polítiques com les CUP o Podem són ja un factor a tindre en compte. Aquesta tendència a la baixa de la socialdemocràcia i a l’alça de les forces més radicals és el que fa que la paraula “abans” sigui la clau del paràgraf anterior. Saben, millor que nosaltres, que la classe treballadora tindrà més eines demà que no pas avui, per a fer valdre els seus interessos sobre la situació política. Temen el demà, per això acceleren el procés de recomposar el règim. Esperant que l’avui sigui plàcid, estable i que estigui sota control.

Però l’avui pot ser que tot i que les revolucionàries encara no tinguem la xarxa organitzativa necessària per a generar una situació de poder dual a l’estat si que gaudim de certa capacitat de resposta, i no parlem només de l’esquerra, sinó que parlem sobretot de les classes populars organitzades i la seva capacitat per a fer trontollar l’status quo.

Tenen por i per això han avançat la coronació al dia 19, saben que cada dia que passa fins que es faci efectiva la successió al tron, és un dia que ens dona el règim per organitzar-nos, per a organitzar el moviment, per a organitzar la revolta. Si ho fem ara ja arribarà, l’any que ve, la seva traducció política. A Madrid a la plaça de Sol la concentració republicana va ser massiva i il·legal. I en menys de 24h es van organitzar més de 100 concentracions a tot l’estat. Veurem que passa en aquestes dues setmanes que queden.

El panorama que s’obre doncs per als propers anys és un escenari de ràpid desgast dels partits del règim, de la institució de la monarquia i de la Constitució del 78 amb tot el seu llaç de pactes socials escanyadors. La contestació al carrer segurament anirà en auge. Per tant hi ha tendències i forces destituents. Alhora que també hi ha esforços per part de la classe dirigent per a recomposar el règim.

Malgrat tot la crisi posa contra les cordes allò que pot oferir el règim, la crisi del deute i l’austeritat fan caure les caretes molt ràpidament. A més hi ha un procés de desajustament entre les institucions del règim (parlament, poder judicial i govern) i el que passa al carrer, ja que per exemple el 90% de les forces del congrés espanyol votarà a favor de la llei orgànica de successió. Quan evidentment només un percentatge molt petit de la població es declara monàrquic.

Que podem fer les joves contra el règim?

Com a moviment juvenil i estudiantil podem tenir una incidència molt gran en la societat. Hi ha hagut episodis històrics on un moviment estudiantil organitzat i combatiu ha fet de molla per o bé fer saltar el règim o bé ajudar a la cohesió del moviment obrer. Com en el cas de Maig del 68 quan el moviment estudiantil propulsà una vaga general seguida per 10 milions de treballadors o al mateix estat espanyol liderant la lluita antifranquista a les universitats i reforçant i connectant després les diferents lluites obreres.

Gràcies a la nostra disponibilitat de temps lliure i flexibilitat les activistes estudiantils revolucionàries podem fer fàcilment de connector entre els moviments socials.

Fins i tot podem fer caure governs com va passar a França amb De Gaulle o com va passar al Quebec el 2012 quan el partit neoliberal va ser tombat per la vaga indefinida del moviment estudiantil.

Lluites estudiantils potents, massives i radicals, que surtin fora de la universitat són la única manera d’aturar retallades i alhora disputar l’hegemonia ideològica al neoliberalisme. Un procés cap a la vaga indefinida serviria per aconseguir allò que ens proposem, aconseguir la gratuïtat de l’educació, alhora que posem el nostre gra de sorra per tombar el règim.

Comunicat d’Estudiants En Lluita

Deixa un comentari